Història

Un Escó és un banc llarg
q
ue es feia servir a les cases pairals
per escalfar-se a la vora del foc.
És també el lloc on s’acollia els caminants
per escalfar-se i rebre un plat calent.

mans

Tot va començar l’estiu de 1984…

Fruit d’un greu brot de tuberculosi que afectava gran part de la població infantil del barri del Raval, un estudi sanitari va detectar l’escassa o deficient alimentació dels infants com una de les causes de la malaltia. L’estudi, impulsat per un grup del Secretariat Diocesà de Marginació, assenyalava molts infants amb nombroses mancances sanitàries i socials.

Arran d’aquest estudi, un grup de persones ens vam unir per actuar i contribuir a pal·liar la fam de la població infantil del barri. Sota l’empara de la Vicaria Episcopal i a través de la Parròquia de Sant Agustí, mossèn Josep Maria Juncà i Ramon i la senyora Cecília Bosch i Nuri, amb el suport pedagògic de Sor Àngela, Filla de la Caritat, i del Secretariat de Marginació -com a aglutinador de les diverses entitats socials d’Església vinculades a la Diòcesi de Barcelona-, vam comparèixer al Ple Municipal del Districte de Ciutat Vella per denunciar la greu situació, que es veuria agreujada a l’estiu amb el tancament dels menjadors escolars.

Neix el Casal-Menjador d’estiu…

Conscients de la necessitat de muntar un menjador d’emergència durant els mesos de vacances, ens vam oferir per gestionar un Casal urbà d’estiu on els infants no només vinguesin a dinar, sinó que també se’ls oferís acollida en un ambient familiar i agradable. Davant la proposta, el regidor municipal Il·lm. Sr. Pau Cernuda, va donar ple suport a la iniciativa i va acordar cedir l’ús temporal de l’escola pública Milà i Fontanals a més d’un modest suport econòmic per engegar la logística del Casal.

Volíem oferir un servei respectuós amb la dignitat de la persona, allunyat del paternalisme, que donés prioritat a aspectes cabdals i urgents per als nens i nenes de les famílies més desafavorides com l’alimentació i la higiene, però també a l’educació en el lleure i a valors com el respecte o l’estima.

El repte dels primers cinc anys…

Els cinc primers anys del Casal van representar tot un repte. Van ser anys complicats, de donar forma al projecte amb molt d’esforç i dedicació, però també van ser anys molt gratificants en què vam comptar amb el compromís de moltes persones, congregacions i ordes religioses presents a Barcelona. Cada setmana apareixien nous voluntaris animats pel compromís social i la solidaritat, aportant valors, hàbits i alegria a centenars de nens i nenes de procedències i cultures diverses enmig d’un context urbà i socioeconòmic complex.

Per intentar donar resposta als dèficits socials detectats al barri vam decidir ampliar els nostres serveis, cercant el suport de persones especialitzades en diferents vessants de l’acció social. La primera persona amb qui vam contactar va ser el Pare Jordi Ginestà de la Companyia de Jesús, que feia poc que havia vingut a viure al barri veí del Poblesec.

L’any 1991, neix la Fundació Escó…

La Companyia de Jesús i la seva gran capacitat de mobilitzar joves van donar una nova forta embranzida al projecte, que es va constituir com a fundació privada l’any 1991. A més dels fundadors Mossèn Juncà i Cecilia Bosch, la recent constituïda Fundació Escó va comptar des dels inicis amb la implicació de Jordi Ginestà, Rosa Jover -monitora i mestra d’infants amb necessitats educatives especials-, així com amb un seguit de persones amb un compromís de fe i una forta implicació i experiència en l’activisme social: Oriol Xirinacs del Secretariat de Marginació -reconegut especialista en el sector de la lluita contra l’exclusió-, Adrià Trescents i Antoni Palom -germans de les Escoles Cristianes de La Salle que comptaven amb una gran experiència en educació infantil- i Rosa Ballús -escolàpia i mestra amb una estreta vinculació de molts anys al nostre Casal d’estiu-.

L’any 1992 vam elaborar un ideari que serveix de guia i referent per a les nostres iniciatives, prioritats i actuacions, alhora que defineix la finalitat última de la Fundació Escó. En aquest sentit, la voluntat fundacional és ser mantenir i fer créixer un projecte dedicat a la promoció i el desenvolupament integral de les famílies -i especialment, dels infants i joves- que viuen en una situació de risc d’exclusió social i marginalitat. Inspirats en Jesús de Natzaret, exemple de servei a la humanitat, la nostra actuació era l’opció pels més pobres entre els pobres, aquells que viuen una situació de greu indefensió social que, humilment, volem ajudar a superar.

L’any 1992, la Generalitat de Catalunya va reconèixer la nostra Fundació com a entitat gestora del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció, una ajuda que pretén alleugerir la situació de precarietat social i de pobresa econòmica en què es troben moltes persones. Juntament amb Cáritas Diocesana, vam ser les primeres entitats privades homologades d’aquest programa que busca la inserció o reinserció social i laboral de les persones receptores.

La Fundació Escó esdevé una realitat consolidada…

Anys més tard, la Fundació és una realitat consolidada, oberta a la participació de persones, institucions, entitats, congregacions i ordes religioses que treballem colze a colze amb l’esperit d’acompanyar i ser al costat de les famílies del barri. La nostra tasca és possible gràcies a un innombrable grup de voluntaris i voluntàries de tota edat i condició que participen any rere any de forma compromesa, permetent que oferim als infants i les famílies més necessitades un servei constant, no únicament a l’estiu, sinó al llarg de tot l’any.

Aquest barri del Raval és un micromón ple d’humanitat, diversitat i mancances de tota mena que intenta adaptar-se als canvis del temps. Al llarg de la seva història, ha presentat una sèrie de característiques que defineixen la seva situació actual, uns trets generadors de necessitats socials a les quals la Fundació Escó ha donat i continua intentant donar resposta, perquè cerquem la implicació de la persona en el seu procés de canvi, d’integració i millora social. Volem que la persona es faci conscient de la seva realitat, de les seves limitacions i també de les capacitats i potencialitats, tot ajudant-la a que ella mateixa adquireixi una dignitat individual, que posi les eines personals necessàries per créixer i superar les dificultats de la vida.

Llegeix més:  2014, 30 anys d’acció social al barri (carta del President)